Icona

Per a altres significats, vegeu «Icona (desambiguació)».

Una icona (del grec clàssic εἰκών, ikon, que volia dir 'imatge', mitjançant el rus икона, ikona amb el mateix significat que l'actual) és una obra d'art religiosa, sovint una pintura, pròpia de les cultures de les esglésies ortodoxa oriental, ortodoxa oriental i catòlica.^[1][2] No són simplement obres d'art; "una icona és una imatge sagrada utilitzada en la devoció religiosa".^[3] Els temes més habituals inclouen Crist, Maria, sants i àngels.^[4] Encara que s'associa especialment a imatges d'estil retrat que es concentren en una o dues figures principals, el terme també cobreix la majoria de les imatges religioses en una varietat de mitjans artístics produïts pel cristianisme oriental, incloses escenes narratives, generalment de la Bíblia o de la vida dels sants.

Les icones es pinten sovint sobre panells de fusta amb tremp, però també poden ser foses en metall, tallades en pedra, brodades sobre tela, fetes en mosaic, frescos, impreses en paper o metall, entre d'altres. Les imatges comparables del cristianisme occidental poden ser classificades com a "icones", encara que "icònic" també es pot utilitzar per descriure l'estil estàtic d'una imatge devocional. En llengua grega, el terme per a la pintura d'icones utilitza la mateixa paraula que per a "escriptura", i les fonts ortodoxes sovint la tradueixen com a escriptura d'icones.^[5]

La tradició ortodoxa oriental sosté que la producció d'imatges cristianes es remunta als primers temps del cristianisme, i que ha estat una tradició contínua des de llavors. La història de l'art acadèmica moderna considera que, tot i que les imatges poden haver existit abans, la tradició només es remunta al segle III, i que les imatges que sobreviuen de l'art paleocristià sovint difereixen molt de les posteriors. Les icones dels segles posteriors es poden vincular, sovint estretament, a imatges del segle V en endavant, encara que molt poques d'aquestes sobreviuen. La destrucció generalitzada d'imatges es va produir durant l'⁣iconoclàstia bizantina de 726–842, tot i que això va resoldre permanentment la qüestió de l'adequació de les imatges. Des de llavors, les icones han tingut una gran continuïtat d'estil i de tema, molt més gran que en les icones de l'⁣església occidental. Al mateix temps hi ha hagut canvis i desenvolupament.