Vikings

Per a altres significats, vegeu «Viking».

Vikings

Tipus	poble, període històric, cultura i estil
Inici	793

Els vikings o viquings^[1] (noruec i danès: vikinger; suec i nynorsk: vikingar; islandès: víkingar), del nòrdic antic víkingr, van ser sobretot navegants nòrdics, que saquejaven i comerciaven amb diverses parts d'Europa des d'Escandinàvia des del segle viii fins a la fi del segle xii.^[2][3] Actualment el terme s'utilitza erròniament per a definir els diversos pobles nòrdics que habitaven a Escandinàvia durant aquest període conegut com era vikinga. Aquest període d'expansió militar, demogràfica i mercantil nòrdica constitueix un element molt rellevant en la història inicial d'Escandinàvia, les Illes britàniques, el nord de l'Europa occidental, Sicília i de la Rus de Kíev.^[4]

Els vikings no eren un grup ètnic, sinó una professió derivada de les dures condicions de vida de les terres escandinaves, on l'agricultura era molt limitada, fet que forçava part de la població a, durant certes èpoques de l'any, dedicar-se a l'ívíking, és a dir, comerciar amb altres territoris, i sovint saquejar o piratejar. Cal destacar que, encara que pràcticament tots els vikings eren d'origen nòrdic, no tots els que s'hi dedicaven eren nòrdics, també n'hi havia de frisis, francs i saxons.

Gràcies sobretot a la seva mobilitat marítima, les accions dels vikings es van estendre fins al Mediterrani, el nord d'Àfrica, l'Orient Mitjà i l'Àsia central. Al llarg de diverses fases expansives d'exploració i assentament, va haver-hi comunitats vikingues que es van establir al nord d'Europa, a les illes del nord de l'Atlàntic i fins i tot a la costa d'Amèrica del Nord. Aquest període d'expansió va provocar la disseminació de la cultura nòrdica a la vegada que introduïa elements forans en la cultura escandinava.

La concepció popular actual dels vikings (i l'ús erroni del terme com a sinònim de nòrdics) difereix molt de la informació obtinguda a partir dels recursos històrics i arqueològics actuals. La imatge romàntica dels vikings com a nobles salvatges va començar a sorgir al segle xviii i es va anar desenvolupant fins al segle xix. La visió dels vikings com a pirates pagans o aventurers intrèpids prové del mite modern dels vikings que havia pres forma a principi del segle xx.^[5][6] Les representacions populars actuals dels vikings es basen normalment en clixés i en estereotips culturals que compliquen l'apreciació moderna del llegat viking.

El període comprès entre el 793 i el segle xiii és conegut com a era vikinga en la història escandinava. Aquest període s'inicia amb el saqueig del monestir de Lindisfarne el 793 i es dona per finalitzat al llarg del segle xiii: a Anglaterra acaba amb la derrota d'Harald III a la Batalla de Stamford Bridge, el 1066; a Irlanda acaba amb la conquesta de Dublín el 1171 per part de Richard de Clare (anomenat Strongbow); i a Escòcia es dona per acabada amb la derrota d'Hákon Hákonarson en la Batalla de Largs el 1263. L'Escòcia actual pren forma entre els segles xiii i xv en reconquerir el territori perdut als nòrdics. L'illa de Man i les Hèbrides Exteriors van romandre sota autoritat escandinava fins al 1266. Les Òrcades i les Shetland pertanyeren al rei de Noruega fins al 1469. A Escandinàvia l'era vikinga es considera acabada amb l'establiment dels regnes escandinaus i del cristianisme com a religió dominant. La data s'acostuma a situar al voltant de l'inici del segle xi als tres regnes escandinaus. A Noruega l'era vikinga es dona per acabada amb la Batalla de Stiklestadin el 1030.