Gratacel

L'article necessita algunes millores pel que fa a l'ortografia i la gramàtica. S'hi han trobat faltes ortogràfiques, gramaticals, barbarismes o altres aspectes lingüístics incorrectes.

La redacció d'aquest article no és pròpia d'una enciclopèdia. Els errors més freqüents són l'ús de la primera persona verbal o una redacció poc seriosa, informal o subjectiva en lloc de descriptiva. Vegeu Viquipèdia:Punt de vista neutral i Viquipèdia:Allò que la Viquipèdia no és.

Un gratacel o tocanúvols (neologisme inspirat per l'anglès skyscraper) és un edifici de moltes més plantes que la mitjana.^[1] No hi ha criteri absolut o universal.^[2]

La Conferència internacional sobre recerca i pràctica d'enginyeria de seguretat anti-incendis (iCFSERP) parla de qualsevol edifici, del qual l'alçària tingui un greu impacte en l'evacuació.^[3] L'Associació dels bombers americans parla de edifici de gran alçària a partir de 23 metres. La base de dades d'Emporis (1996-2021) classsificava els edificis de 35 a 100 metres com de gran alçària, o quan tenia mínimament dotze pisos. A partir de 150 metres els classifiquen com gratacels.^[2] La definició fluixa fa difícil comparar estudis sobre els reptes o efectes de la construcció en altura.^[4]

A mitjan segle xix, els primers tocanúvols, amb deu pisos i una quarantena de metre d'alçària, avui són nanos comparats amb les torres de més de huit-cents metres de l'inici del segle xxi. Segons Gaspar Pericay: «Des dels inicis, aquests reptes arquitectònics, alguns veritables obres d'art, han estat un símbol de poder i grandiloqüència que s'ha allunyat de la dimensió humana.»^[5] Malgrat la possibilitat de l'entramat d'acer o més tard el formigó armat, sense l'invent de l'ascensor segur i elèctric per E. Graves Otis el 1854,^[6] cap edifici de més de cinc o sis pisos hauria sigut comercialment interessant.^[7]

Aquesta agrupació de gratacels creen una línia d'horitzó característica de ciutats, com ara Nova York, Chicago, Panamà i Hong Kong.

Se solen construir en llocs on el sòl és car per aprofitar-ne el màxim i treure'n més rendiment. Per això, n'hi ha sovint als centres de les ciutats fora d'Europa, sobretot en ciutats en auge que no tenen poc o gaire teixit històric.

Si una certa alçària pot tenir advantatges ecològics com que permet estalviar d'impermabilitzar massa sòl, el cost energètic per construir i mantenir edificis de gran alçària esdevé alt.^[8] La densificació excessiva té desavantatges.^[9] Sovint és difícil i costós augmentar la capacitat dels carrers i carreteres per absorbir l'augment d'usuaris. Tot i això, davant l'escassesa de terra urbanitzable, el «model de Benidorm» s'expandeix.^[10] La ciutat dispersa és més malbaratador de terreny, aigua^[10] i energia i davant l'augmentació de la població arriba al límit devant els altres usos: agricultura, bosc, natura… Tanmateix, quan es tracta de gratacels d'habitatges, gairebé indispensable si hom vol respondre al dret a l'habitatge digne sense malbaratar terra arable, la influència en la salut, la salut mental i la vida social sovint roman encara una terra incognita.^[11][4]

Un gratacel pesa molt, i fa menester fundacions sòlides i pregones per a aguantar el pes. Ans al contrari de la construcció tradicional, no hi ha parets de càrrega que porten el pes de l'edifici. Les parets es fixen a l'estructura de diverses formes, i no serveixen per a poc més de separar els espais de l'edifici i d'aïllar de l'exterior.

Un fenomen particular és la competició permanent entre estats i ciutats metropolitans per a qui tindrà la més grossa, sobretot en el territori asiàtic.^[12] S'hi pot veure una certa hibris, com ja es veu ben descrita en la llegenda de la Torre de Babel.^[13][14]