Antiguitat tardana

El terme antiguitat tardana s'usa per a designar un període de transició entre l'antiguitat clàssica i l'edat mitjana tant a Europa com a la conca mediterrània en general. Sobre quins en són els límits cronològics exactes, no hi ha unanimitat entre els especialistes; generalment, es considera que aquesta època comença amb la crisi del segle iii que va viure l'Imperi Romà i s'acaba amb l'expansió musulmana dels segles vii i viii, tot i que, per al cas de certes regions de l'Europa occidental, es pot afirmar que l'inici de l'alta edat mitjana el marquen les invasions germàniques del segle v, que van dur a la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident i a l'establiment al seu territori dels regnes germànics, amb la qual cosa va operar-se la fusió de les tradicions culturals grecollatines, un element molt important de les quals era el cristianisme, i la germànica. Tanmateix, en la major part de la historiografia europea es considera que l'antiguitat tardana correspon només als segles V i VI, etapa de transició entre l'època romana i els segles de l'alta edat mitjana.

A partir de finals del segle iii l'Imperi Romà va experimentar unes molt importants transformacions socials, culturals i administratives, que es poden considerar com l'inici d'un nou període denominat Baix Imperi.

L'emperador Dioclecià (284-305), el regnat del qual es considera com la superació de la crisi del segle iii, va instaurar el sistema de la Tetrarquia en què l'imperi es dividia en dues parts, Orient i Occident, governada cadascuna per dos emperadors, un de grau superior titulat august i un altre de grau inferior titulat cèsar. Aquest sistema no va mantenir-se després de Dioclecià, però assenyala l'inici de la pràctica, seguida per altres emperadors posteriors, de dividir l'imperi en Orient i Occident.

En el sistema de la Tetrarquia, l'august d'Orient (Dioclecià) estava instal·lat a Nicomèdia, el cèsar d'Orient a Sírmium, mentre que la cort de l'august d'Occident era a Milà i la del seu cèsar a Trèveris; Roma, doncs, va deixar de ser la capital de l'imperi; a més, Constantí I el Gran (306-337) va fundar Constantinoble com a nova capital.

Evidentment, el canvi més profund del Baix Imperi va ser el de la cristianització, iniciada per Constantí i conclosa amb Teodosi I el Gran.