Decrets de Nova Planta

Els Decrets de Nova Planta són el conjunt de lleis sancionades i promulgades per Felip V a l'inici del seu regnat —el primer decret és del 1701, i el darrer del 1719— que implantaren el règim absolutista a la Monarquia d'Espanya. Amb totes aquestes lleis el monarca borbònic s'arrogà la sobirania dels regnes invocant un dret diví. Fins aleshores la Monarquia d'Espanya s'havia governat mitjançant un sistema de consells deliberatius i col·legiats —règim polisinodial—, que amb els decrets de Nova Planta quedà extingit i s'imposà un nou règim de secretaries d'Estat —executiu i jeràrquic— que es fonamentava en darrer terme en la «reial voluntat» del monarca com a font de tota sobirania.

Aquestes lleis absolutistes provocaren —entre altres causes—, que el 1705 els estats de la Corona d'Aragó s'aixequessin en armes contra Felip V proclamant com a nou monarca espanyol a Carles d'Àustria, fet que provocà que la Guerra de Successió Espanyola (1701-1715) —fins aleshores només una guerra internacional—, es convertís en una guerra civil entre territoris espanyols. Però al llarg de la guerra les tropes fidels a Felip V reconqueriren els estats de la Corona d'Aragó —el regne de València i el regne d'Aragó caigueren el 1707, Catalunya el 1714 i Mallorca el 1715—, i aleshores Felip V invocant el «dret de conquesta», acusant-los de «rebel·lió», i manifestant la voluntat de «reduir tots els seus regnes a les lleis de Castella», abolí els Furs i les Constitucions dels estats de la Corona d'Aragó, quedant derogades també les institucions constitucionals que fins aleshores havien compartit amb els monarques espanyols la sobirania.

D'aquesta manera la Monarquia d'Espanya, que s'havia forjat com una monarquia composta per l'agregació de diferents i diversos estats moderns^[2] per la via matrimonial, quedà reduïda a un únic, uniforme i centralitzat corpus jurisdiccional, legislatiu i polític basat en les lleis de Castella i supeditat —absolutament— al monarca borbònic de qui emanava, en darrera instància, tota font de sobirania; només en quedaren al marge els territoris de Navarra, País Basc i Aran, que per la seva fidelitat a la Casa de Borbó obtingueren el privilegi de preservar el seu estatus jurídic i polític anterior a la guerra —els drets històrics—.^[3]

Aquest conjunt de lleis pren el nom genèric de Decrets de Nova Planta a partir d'uns reials decrets específics que establien una «Nova Planta» —nova estructura— a les institucions constitucionals anteriors a la guerra a fi que fossin reduïdes com a instruments per a implantar l'absolutisme. La Monarquia Absoluta Borbònica resultant fou organitzada territorialment en 21 províncies, dividides al seu torn en corregiments. Als estats de la Corona d'Aragó la Nova Planta de les reials audiències posà aquestes institucions judicials sota l'autoritat dels Capitans Generals de l'Exèrcit, de manera que aquestes esdevingueren les institucions d'administració territorial borbòniques a través de les quals s'executava la «reial voluntat» del monarca resident a Madrid. Parell a la seva funció executiva, les Reials Audiències continuaren desenvolupant la seva tasca pròpiament judicial aplicant el dret civil propi, excepció feta de València, on s'instaurà el dret civil castellà.

La primera reivindicació dels extints estats de la Corona d'Aragó denunciant el règim absolutista resultat de la Nova Planta fou el memorial de greuges anomenat Representació (1760). Els Decrets de Nova Planta que implantaren l'absolutisme a la monarquia espanyola quedaren derogats quan col·lapsà l'Antic règim absolutista i es posà fi definitivament a la Monarquia Absoluta Borbònica (1833) un segle després de la seva imposició, quedant instaurat el Regne constitucional d'Espanya; la derogació dels decrets de Nova Planta i del règim absolutista fou ratificada legalment per la Constitució Espanyola de 1837. Si des de l'edat mitjana i la modernitat històrica la sobirania havia estat compartida entre el monarca i el regne a través de les Corts, i després del 1714 amb els Decrets de Nova Planta el monarca s'havia apoderat absolutament de la sobirania al llarg de tot un segle, amb la Constitució Espanyola de 1837 la sobirania retornava finalment i definitivament a la nació, quedant consagrat a partir d'aleshores el principi de la sobirania nacional.

Això no obstant, però, l'establiment d'un estat liberal no suposà la recuperació del sistema constitucional propi dels altres estats de la Corona d'Aragó, sinó que consagraren el Regne constitucional d'Espanya com un règim polític únic, uniforme i centralitzat, herència directa de l'antiga Monarquia Absolutista Borbònica, i que només reconeix a una única nació, la Nació Espanyola. Al llarg del segle xx s'assajaren diversos mètodes de descentralització administrativa com ara la Mancomunitat de Catalunya o la Generalitat republicana, però no fou fins a la promulgació de la Constitució Espanyola de 1978 i l'aprovació dels Estatus d'Autonomia quan es consolidà l'actual sistema espanyol de descentralització politicoadministrativa en comunitats autònomes, sempre basat en darrera instància en què la sobirania emana d'una única i uniforme Nació Espanyola ja des del 1812, ratificada el 1837, i actualment vigent des del 1978 —excepció feta dels territoris amb drets històrics—. Així doncs, malgrat que els decrets de Nova Planta quedaren abolits per les constitucions espanyoles i la sobirania retornà al poble després d'un segle de règim absolutista, els estats de la Corona d'Aragó mai no han recuperat la seva pròpia sobirania que els fou llevada entre el 1707 i el 1714 per la força de les armes, ni les seves institucions de govern han recuperat la seva potestas suprema que emanava d'aquesta sobirania.