Jawaharlal Nehru (hindi: जवाहरलाल नेहरू; Allahabad, 14 de novembre de 1889 – Nova Delhi, 27 de maig de 1964), sovint conegut amb el malnom Pandit ji, va ser un advocat, polític i estadista indi, líder de l'ala moderada socialista del partit del Congrés Nacional Indi. Va ser també un dels líders principals del moviment d'independència de l'Índia els anys 1930 i 40, i es convertí en el primer ministre de l'Índia des de la independència el 15 d'agost de 1947 fins a la seva mort.
Era fill del líder nacionalista moderat i congressista Motilal Nehru i seguidor de l'ideari del seu mentor Mohandas Gandhi. Va ser un líder carismàtic i radical en la lluita per la independència de l'Índia de l'Imperi Britànic essent reconegut finalment l'hereu polític de Gandhi, que fou assassinat el 1948.[1] En morir Sardar Patel el 1950,[2] Nehru va quedar com l'únic líder d'importància nacional. Des de la posició de primer ministre va contribuir a l'establiment d'una democràcia parlamentària secular a l'Índia i va ser conegut per les seves polítiques "neutralistes" en afers exteriors que el varen portar a ser un dels fundadors del Moviment de Països No Alineats. Atret pels plans quinquennals soviètics, va intentar aplicar-los a l'Índia, amb el desig d'aprofitar el millor del capitalisme i del socialisme creant un “socialisme democràtic”, però malgrat això va ser incapaç de treure al seu país del grup dels països en vies de desenvolupament.
La seva única filla, Indira Gandhi, també es va dedicar a la política, convertint-se en primera ministra a la mort de Lal Bahadur Shastri el gener de 1966.[3]