La nacionalitat, en el dret civil i polític, és la condició o l'estatus de pertinença o d'identitat legal amb una nació o estat[1] i el conjunt de deures i drets que això comporta.[2] En alguns sistemes polítics hom distingeix entre la nacionalitat i la ciutadania, i aquesta última gaudeix un estatus polític superior incloent-hi la participació sense cap tipus de restricció en els afers governamentals.[1] En el sentit més estès, la nacionalitat, en el dret civil, és la constitució jurídica que s'atribueix als ciutadans o súbdits d'un estat,[3] és a dir, la situació de l'individu per la subjecció o pertinença a un estat i a les seves lleis.[4] Per nacionalitat també s'entén com el caràcter nacional; condició ètnica, solidaritat política, històrica i institucional que constitueix una nació.[5]
La nacionalitat originària s'adquireix mitjançant el ius soli (dret de sòl) —és a dir, atribuïda a totes les persones que hagin nascut en territori nacional, sense importar la nacionalitat dels pares—el ius sanguinis (dret de sang), és a dir, atribuïda a totes les persones segons la nacionalitat del seu pare o mare, sense importar el territori on hagin nascut—o una combinació d'ambdues. La nacionalitat derivativa s'adquireix per opció o per carta de naturalització i es considera un canvi de la nacionalitat originària,[6] i per tant, sovint s'atorga com a "nacionalitat no originària". En aquest cas, cada estat determina les condicions i els requeriments per al canvi de nacionalitat i la conservació o no de la nacionalitat originària,[2] permetent o prohibint així la doble nacionalitat.
La relació de l'estat amb les persones que gaudeixen de la nacionalitat genera drets i obligacions mútues, com ara la prestació del servei militar o la declaració d'impostos.[6] En l'àmbit del dret públic, la nacionalitat també representa un vincle polític mitjançant el qual l'individu gaudeix del dret de votar o ser elegit per un càrrec públic.[6]