Innocenci XI

Innocenci XI

Biografia
Naixement	(it) Benedetto Odescalchi 19 maig 1611 Como (Itàlia)
Mort	12 agost 1689 (78 anys) Roma
Sepultura	Basílica de Sant Pere (Vaticà)
240è Papa 21 setembre 1676 – 12 agost 1689 ← Climent X – Alexandre VIII → Camarlenc del Col·legi Cardenalici 1660 – 1661 ← Federico Sforza – Camillo Astalli → Bisbe diocesà 4 abril 1650 – 6 març 1656 ← Antonio Tornielli – Giulio Maria Odescalchi → Diòcesi: bisbat de Novara
Dades personals
Religió	Catolicisme
Formació	Universitat La Sapienza
Activitat
Camp de treball	Església, cristianisme i papacy (en)
Lloc de treball	Roma Estats Pontificis
Ocupació	bisbe catòlic (1651–), sacerdot catòlic
Orde religiós	Servents de Maria
Ordenació sacerdotal en el ritu romà	20 de novembre de 1650
Consagració	30 de gener de 1651 per Francesco Maria Macchiavelli
Proclamació cardenalícia	6 de març de 1645 per Innocenci X
Papa i confessor
Beatificació	7 d'octubre de 1956 , Roma nomenat per Pius XII
Pelegrinatge	Roma
Festivitat	12 d'agost
Participà en
2 agost 1676	conclave de 1676
20 desembre 1669	conclave de 1669–70
2 juny 1667	conclave de 1667
19 gener 1655	conclave de 1655
Altres
Títol	cap valor
Família	Odescalchi
Cònjuge	cap valor
Pares	Livi i Paola Castelli Giovanelli
Germans	Giulio Maria Odescalchi
Avarus non implebitur
Lloc web	Fitxa a catholic-hierarchy.org

El Papa Innocenci XI (en llatí: Innocentius XI, 16 de maig de 1611^[1] - 12 d'agost de 1689), nascut Benedetto Odescalchi, va ser el 240è Papa de l'Església catòlica des de 1676 fins a la seva mort. És conegut a Budapest com el " Salvador d'Hongria".^[2]

Durant gran part del seu regnat va haver-hi tensió amb Lluís XIV de França. Conservador, va baixar impostos als Estats pontificis durant el seu pontificat i també va produir un excedent en el pressupost papal. A causa d'aquest excedent, repudiava l'excessiu nepotisme dins de l'Església. Innocenci XI va ser frugal en matèria de governar els Estats pontificis, des dels vestits fins a liderar una vida amb valors cristians. En ser escollit va aplicar els ensenyaments que havia rebut dels jesuïtes per reformar moral i administrativament la Cúria vaticana i reduir el dèficit econòmic que acumulava. Va abolir les sinecures i va impulsar una major simplicitat en la predicació, així com una major reverència en el culte, demanant-ho tant al clergat com als fidels.^[3][4][5] Posteriorment va pressionar els països europeus perquè lluitessin contra els turcs, mentre mantenia relacions complicades amb els reis d'Anglaterra i França. Es va veure forçat a condemnar les tesis del quietisme.

Després d'una causa difícil per a la canonització, que començà en 1791, el que va causar una gran controvèrsia durant els anys i s'aturà en diverses ocasions, va ser beatificat sense oposició el 1956 pel Papa Pius XII.