Princeps namque és un dels usatges de Barcelona que regulava la defensa del príncep i del Principat de Catalunya, i la convocatòria a les armes. Inclòs en els primers usatges del segle xi, va ser invocat explícitament fins al segle xvi. Derogat amb els decrets de Nova Planta, va perdurar com a filosofia de defensa nacional en la institució del sometent.[1]
«Princeps namque» són les dues primeres paraules en llatí de l'usatge 68 (en alguna compilació és el 69): Princeps namque si quolibet casu obsessus fuerit, uel ipse ídem suos inimicos obsessos tenuerit, uel audierit quemlibet regem uel principem[2] («Lo Príncep si per qualque cas será assetiat, ó ell tindrá sos inimichs assetiats, ó oirá algun Rey ó Príncep venir»[3]).
El príncep tenia la potestat de cridar a les armes els nobles feudataris i tots els homes útils per a la defensa en cas d'amenaça a la seva persona o d'invasió del territori. L'assistència havia de ser tan ràpida com fos possible, si no, eren considerats culpables d'incompliment d'un deure, ja que «ningú no pot fallar al príncep en una qüestió tan important». Només podia ser invocat en cas que el príncep hi fos present. No tenia validesa fora del Principat,[4] i implicava el dret i el deure dels catalans a la possessió d'armes, que va esdevenir obligació amb Pere el Cerimoniós.[5]
En les Corts de Barcelona de 1368 es va regular la convocatòria amb l'aportació d'un servent (combatent) per cada 15 focs, passant la responsabilitat de la mobilització als regidors dels comuns.[6] El 1374 es va acordar la commuta del servei per una quantitat de diners amb els quals es contractaven els homes més aptes per al combat, de manera que passà a ser un fogatge o impost de guerra. Tanmateix, la mobilització general es mantenia invocant el princeps namque a través del sometent (repic de campanes, o so emetent).[7] La institució del princeps namque transcendia els lligams feudals i constituïa un compromís entre el príncep i tota la població. Va propiciar la noció d'autodefensa, la formació de milícies, la possessió i ostentació d'armes, i el rebuig a participar en exèrcits i en guerres exteriors.
- ↑ «Bruniquer, Esteban Gilberto, Ceremonial dels Magnífichs Consellers y regiment de la ciutat de Barcelona». Arxivat de l'original el 2010-01-11. [Consulta: 19 agost 2008].
- ↑ Sánchez Martínez, Manuel «La convocatoria del usatge Princeps namque en 1368 y sus repercusiones en la ciudad de Barcelona» (PDF). Barcelona quaderns d'història [Barcelona], núm. 4, 2001, p.81. ISSN: 1135-3058 [Consulta: 7 juliol 2010].
- ↑ Escartín, Eduard. «El usatge "princeps namque" en la edad moderna». A: Ramón Casterás Archidona. Profesor Nazario González: una historia abierta. Barcelona: Edicions Universitat Barcelona, 1998, p.103. ISBN 9788447519514 [Consulta: 7 juliol 2010].
- ↑ Mata, Jordi; Alcoberro, Agustí «10 arguments per rebatre els equívos històrics més habituals sobre Catalunya» (paper). Sàpiens. Sàpiens Publicacions [Barcelona], núm.127, Març 2013, p. 24-35. ISSN: 1695-2014.
- ↑ Gonzalez Calleja, Eduardo; del rey Reguillo, Fernando. La defensa armada contra la revolución: Una historia de las guardias cívicas en la españa del siglo XX (en castellà). CSIC, 1995, p. 58. ISBN 8400075528.
- ↑ Morello Baget, Jordi. Fiscalitat i deute públic en dues viles del Camp de Tarragona: Reus i Valls, segles XIV-XV. CSIC, 2001, p. 184. ISBN 8400060164.
- ↑ Prats, Joan de Déu. Llegendes històriques de Barcelona. L'Abadia de Montserrat, 2009. ISBN 8498830648.