Supernova

Supernova

SN 1994D (el punt lluminós del quadrant inferior esquerre), una supernova de tipus Ia situada a la galàxia NGC 4526
Tipus	tipus d'objecte astronòmic
Mitjà de comunicació

Una supernova és una explosió estel·lar tremendament energètica i lluminosa. Es tracta d'un esdeveniment astronòmic transitori que correspon a les fases finals de la vida d'un estel massiu o l'embalament de la fusió nuclear en un nan blanc. L'objecte original, el progenitor, es col·lapsa per esdevenir un estel de neutrons o un forat negre o és destruït. Una supernova pot arribar a brillar tant com una galàxia sencera abans d'anar-se apagant en un període de setmanes o mesos.

L'última observada a la Via Làctia fou la supernova de Kepler, el 1604, apareguda al firmament poc després de SN 1572, però s'han detectat romanents de supernoves més recents. L'estudi d'aquest fenomen en altres galàxies fa pensar que a la Via Làctia es produeixen una mitjana de tres supernoves cada segle, que segurament es podrien observar amb telescopis moderns, mentre que les supernoves del 1572 i el 1604 fins i tot es podien veure a ull nu. La supernova visible a ull nu més recent és SN 1987A, el resultat de l'explosió d'un supergegant blau al Gran Núvol de Magalhães, una galàxia satèl·lit de la Via Làctia.

Fonamentalment, s'originen a partir d'estrelles massives que ja no poden fusionar més el seu nucli, esgotat i incapaç de sostenir-se per mitjà de la pressió de degeneració dels electrons, la qual cosa les porta a contraure's sobtadament i a generar, en el procés, una gran emissió d'energia. També existeix un altre procés més violent capaç de generar emissions molt més intenses; es produeix quan una nana blanca companya d'una altra estrella, encara activa, agrega prou massa procedent de la segona com per a superar el límit de Chandrasekhar i procedir a la fusió instantània de tot el seu nucli, fet que genera una enorme explosió termonuclear que expulsa gairebé tot el material que la formava. Les supernoves poden alliberar de l'ordre de 10×10⁴⁴ joules d'energia. Per això, hom ha adoptat el foe (equivalent a 10×10⁴⁴ J) com a unitat estàndard per mesurar l'energia de les supernoves.

Les supernoves provoquen l'expulsió de les capes superficials de l'estrella en forma d'enormes ones de xoc, omplint l'espai que les envolta d'elements pesants, que originen núvols de pols i gas. Quan el front d'ona de l'explosió arriba a altres núvols de gas i pols propers, els comprimeix i aquest fet pot desencadenar la formació de noves nebuloses que formin, posteriorment, nous sistemes estel·lars, potser amb planetes rocosos, a causa de l'esmentada presència d'elements pesants procedents de l'explosió de la supernova.