El Tractat d'Utrecht, també anomenat Pau d'Utrecht o Tractats d'Utrecht i Rastatt, són un seguit de tractats de pau multilaterals signats entre la Corona de Castella, el Regne de França i els seus enemics bèl·lics a Utrecht (Províncies Unides, actualment els Països Baixos) el març i l'abril de 1713 que donaren lloc al final de la Guerra de Successió espanyola.[1] Amb aquest tractat Felip d'Anjou fou reconegut com a rei de la corona castellana, i a canvi es formalitzà la pèrdua de les possessions europees de dita corona, que van restar a mans dels àustries, i també de territoris com Gibraltar i Menorca, que restaren a mans angleses. A més, la Corona d'Aragó perdé la seva sobirania, que a partir de llavors restà sota mans castellanes. En resum, el tractat va suposar canvis geopolítics importants en tot el panorama europeu; es va haver de complementar, però, amb el Tractat de Rastatt (març 1714) i el Tractat de Baden (setembre 1714). Tot i que amb el tractat es donava per acabada la guerra, els enfrontaments bèl·lics continuaren fins al setembre de 1714 i els borbons no es feren amb tots els territoris revoltats fins al juliol de 1715 (Mallorca).
.jpg)
